OPINIÓ / “Qüestió de supervivència”, per Pere Sánchez

802

Haurem d’espavilar. Així. Sobtadament. Per necessitats del guió. Catalunya partirà d’Espanya més prest que tard i això ens obligarà a la resta de comunitats autònomes a definir-nos. Què farem la gent d’aquestes illes? Catalunya partirà perquè és evident que no hi ha ja encaix possible entre una Catalunya amb una majoria independentista cada vegada més gran a mesura que s’incorporen més generacions de joves, i una Espanya a la qual els partits polítics treuen rèdit electoral del centralisme i l’enfrontament ferm amb el sobiranisme català. Per molta llei que s’apel·li, al final el pes de les majories socials acaba per imposar-se. I tal vegada ara em prens per boig. Però quan tot això passi, recorda aquest article.

No hi té res a veure ara la llengua, ni la cultura, ni la història, en l’anàlisi i predicció que et faré tot seguit. He fet un exercici d’abstracció vers qualsevol sentiment abans de posar-me a escriure. Quan Catalunya se’n vagi, se n’anirà el 20% del seu producte interior brut, un territori que només representa el 9,5% de les inversions de l’Estat i que concentra el 60% de la inversió alemanya a Espanya, la principal creditora de l’economia espanyola. La Unió Europea no cometrà l’error de no acceptar un nou Estat que li ofereix sobrades garanties de solvència.

I aleshores què? Si el govern espanyol s’avé a pactar les condicions de secessió, es reparteixen béns i deutes, i a seguir. Però, i si no? Si Espanya no reconeix el futur Estat Català haurà de carregar amb tot el deute públic actual i amb un 20% de PIB menys. Allò que està clar és que en qualsevol dels dos escenaris l’Estat Espanyol haurà de cercar noves garanties de supervivència, i mentre això passa Catalunya ja haurà acordat amb la U.E. la connexió de les seves vies ferroviàries amb França i l’extensió del corredor mediterrani fins a la frontera sud, fins al País Valencià. Recordem que fa pocs dies nombrosos empresaris valencians que no poden precisament ser titllats de pancatalanistes feien front comú amb homòlegs catalans. I ho feien perquè reclamen l’Estat aquest corredor mediterrani que faci més competitius els seus productes al mercat internacional. L’Estat, a canvi, ha destinat fons europeus a un AVE que no és rendible econòmicament. Uns fons europeus que havien estat assignats per a la construcció de l’esmentat corredor mediterrani.

Tornant a on ho havíem deixat, on cercarà Espanya les seves garanties de solvència i viabilitat econòmica? Està bastant clar, a les comunitats aportadores, País Valencià i Illes Balears, i a les que actualment gaudeixen del seu concert econòmic. Si Espanya no ho fa així, el seu sistema no s’aguanta, i si duu a terme qualsevol moviment legislatiu que impliqui la supressió d’aquest concert econòmic, el bascos i navarresos no es torbaran molt a plantejar-se l’objectiu d’una secessió que ara per ara han deixat majoritàriament de banda. En aquest escenari, ja podem entreveure qui són els que seguiran finançant l’Estat.

A tot això, quina serà la postura dels poders econòmics i la xarxa industrial d’un País Valencià que dependrà políticament de Madrid – com ara-, que pagarà allà molt més del que rep -com ara- i que no els consentirà connectar la seva competitivitat econòmica amb un corredor mediterrani que Catalunya els haurà posat en safata? Si Madrid continua amb les seves postures inflexibles, és bastant previsible que la societat civil valenciana i seus poders econòmics acabin per veure en l’emancipació l’única via possible per sobreviure. Repetesc, no per llengua, no per cultura, per mera supervivència econòmica.

I què passa amb nosaltres els Illencs aleshores? Dos exemples que ens serveixen per saber de què parlam:

1) Mallorca és -lògicament- la principal productora de sobrassada mundial i la de més qualitat, un bé que, donada la quantitat de visitants que rep l’Illa, és cada vegada més conegut i consumit arreu d’Europa, sobretot a França i Catalunya. Idò bé, sabies que l’empresa murciana El Pozo va rebre subvencions de l’Estat provinents dels Fons de Cohesió Europeus per construir la planta on fabrica la seva sobrassada? Sabies que el mateix Estat incompleix sistemàticament la compensació dels costos derivats de la insularitat prevists al nostre Estatut i per tant a la Constitució? Als supermercats de les Illes Balears pots trobar la sobrassada El Pozo a 4 €/kg mentre que les sobrassades mallorquines tenen un preu mitjà de 13 €/kg -més del triple!-. És lleial aquest tractament que dóna l’Estat espanyol als illencs o és més aviat competència deslleial?

2) Dur un contenidor de mercaderies de Barcelona a Mallorca o a València és més car que dur-lo de Marsella a la Xina. Connectar amb l’amplada de via europea el corredor mediterrani, que transcorreria per allà on se centra si fa no fa el 50% tant de la indústria com de la població de l’actual Estat espanyol, rompria aquest gran desavantatge competitiu. Amb les Illes connectades a aquesta artèria principal del sistema de vies comercials mundial: a) es poden comprar els materials d’empaquetatge de les sobrassades, les peces de la maquinària, etc, a un preu molt més competitiu; i b) es pot distribuir el producte final a un preu molt més competitiu. I igual que parlam de sobrassades, podem parlar de vi, oli, sabates, galetes…

Ja només amb aquests dos exemples -i n’hi ha moltíssims més- queda clar quin tipus d’Administració no ens surt a compte actualment. Però imagina’t què passarà quan la viabilitat econòmica de l’Estat passi per extreure -encara més- la riquesa que creïn les comunitats aportadores que encara romanguin dins Espanya i retallar -encara més- la inversió que fa en aquests territoris. No facis comptes aleshores tenir un descompte per viatjar a qualsevol lloc d’Espanya, perquè això també volarà de les teves mans. Als Illencs no ens quedarà una altra solució per sobreviure i aspirar a un futur pròsper que esdevenir un Estat.  Només amb aquest Estat podrem defensar -d’igual a igual- davant la comunitat internacional els nostres interessos i només amb aquest Estat podrem articular -d’igual a igual- la xarxa de complicitats que nosaltres decidim.

Et preocupa que ens boicotegin des d’Espanya? Et diré per a la teva tranquil·litat que -comptant també els visitants a les Illes com a clients de productes illencs- el que exportam a Espanya, sense tenir en compte Catalunya ni el País Valencià, no supera el 10% del total d’exportacions. Tenim una economia altament internacionalitzada i depenent del nostre valor paisatgístic. Allò que sí ens posa traves és el 15% del nostre PIB que se’ns envà en impostos a Madrid i no retorna, i el teixit comercial i industrial que ens ha fet perdre la recentralització de nombroses lleis de comerç que han afavorit a ca nostra la implantació de grans superfícies. Ves per on, si elles ens boicotejassin, encara en sortiríem guanyant. Però no ho faran, a ningú li interessa tancar una empresa en un entorn econòmic de dinamisme creixent.

Jo no he decidit que la cosa vagi així. És més, m’hagués agradat que les coses funcionassin d’una altra manera. Jo no vaig decidir que Espanya es construís a costa de callar les possibles revoltes socials amb sistemes educatius que fomenten la ignorància de la ciutadania. Jo no vaig decidir que Espanya compràs una part de la població -la que més escons concentra al Congreso de los Diputados- amb subvencions que paga l’altra part -la que més riquesa produeix-. Jo no vaig decidir que l’administració espanyola sigui un aparell totalment planificat per concedir a certes grans empreses grans projectes que no són rendibles econòmicament, uns projectes que després hem de rescatar pagant entre tots els contribuents perquè per llei una empresa concessionària no pot assumir les pèrdues derivades d’una mala gestió pública. Jo no vaig decidir que els ministres que comanen aquests projectes acabin col·locats als consells d’administració d’aquestes empreses.

És una realitat. Aquest buc anomenat Espanya va directe a un gran escull i la seva tripulació no està disposada a abandonar els comandaments, ni a canviar de rumb. Hi ha qui cansat d’intentar canviar aquest rumb ja agafa la balsa salvavides i planifica fer-se un vaixell nou per anar allà on vulgui. I la gent de Formentera, Eivissa, Menorca i Mallorca, què escollirem?

2 Comentarios

DEJA UNA RESPUESTA