L’acreditació del coneixement de català a la sanitat

17

Ahir vaig quedar amb sos cabells drets quan vaig sentir les declaracions a la premsa d’una diputada del Parlament de les Illes Balears. Explicava que eren els primers a tot l’estat que posaven el requisit de la llengua pròpia a la sanitat i que ni Catalunya, ni el País basc, ni tampoc Galícia el tenien.

Anem a pams. No se qui ha assessorat els grups parlamentaris que negocien el decret que dóna compliment a la llei de funció pública. Vaig poder escolar que uns dels arguments que justifiquen que el personal sanitari a les illes pugui fer l’oposició sense acreditar el nivell de competència en català -i que l’esborrany de decret passi d’un B2 de català a un B1-, és que ni tan sols a Catalunya ho demanen.

En primer lloc a Catalunya fa molts d’anys que es demana l’acreditació de la competència lingüística en castellà i en català. Ho regula la Llei 1/1998 de política lingüística, el Decret legislatiu 1/1997 de 31 d’octubre que fusiona les dues lleis que fins aquell moment regulaven la funció pública. També ho preveu la Llei 55/2003 de l’estatut marc del personal estatutari dels serveis de salut i la Llei 8/2007 del 30 de juliol de l’Institut Català de la Salut i finalment queda clarament establert al Decret 161/2002 sobre l’acreditació del coneixement del català i l’aranès.

L’objecte del Decret 161/2002 és regular els coneixements del català i de l’aranès en els processos de selecció de personal i de provisió de llocs de treball de les administracions públiques de Catalunya i un dels seus principis generals  diu: s’ha d’acreditar el coneixement de la llengua catalana, tant en l’expressió oral com en l’escrita, en el grau adequat a les funcions pròpies de les places de què es tracti”. L’àmbit d’aplicació aquest decret s’estén al personal al servei de l’Administració de la Generalitat i a la resta de personal al qual és aplicable la legislació relativa a la funció pública.

Aquest coneixement s’acredita amb el certificat corresponent. El d’homologació d’estudis obligatoris i post obligatoris fets en català, els certificats de la direcció general de política lingüística o qualsevol certificat equivalent. Les persones que no poden acreditar el coneixement del català o del castellà amb un certificat, han de superar una prova específica dins el procés d’oposició, prova que té caràcter obligatori i eliminatori.

El decret 161/2002 també estableix els nivells de llengua de cada categoria laboral. En principi els treballadors dels grup A, B, C i D han d’acreditar el nivell C de català, que ara es correspon al nivell C1. També preveu que en alguns casos pugui ser el nivell B, que ara és el nivell B2. I per als altres grups l’actual B1 o l’A2. I les disposicions addicionals deixen clar que aquest decret afecta el personal funcionari i l’estatutari.

No hem sentit cap membre del govern utilitzar l’argumentari que proposa el document elaborat per la Ponència Sectorial de Sanitat, aprovada pel Ple del Consell Social de la Llengua Catalana, òrgan consultiu del Govern de les Illes Balears, que ha analitzat les necessitats específiques del sector sanitari i ha proposat les estratègies i la planificació de les actuacions més adequades per garantir els drets lingüístics dels ciutadans.

La ponència sempre parla d’acreditació de la competència lingüística, no de requisit… Tampoc no hem vist que s’hagi aclarit a la ciutadania, per part dels membres del govern, que l’acreditació de la competència lingüística, en primer lloc, millora la qualitat de l’atenció sanitària, la comunicació entre els professionals de la salut i l’usuari, ajuda a fer un millor diagnòstic, es fa un millor seguiment del tractament… i, en segon lloc, és perfectament compatible demanar l’acreditació i cobrir totes les places. Es pot fer com es fa a educació. Per una plaça fixa, definitiva, s’acredita el coneixement amb un certificat o es fa una prova, com es fa a Catalunya. I per a una plaça eventual o interina, es fa una llista amb els professionals que tenen l’acreditació i, a continuació, els professionals que encara no poden acreditar el coneixement del català però tenen la titulació per exercir la professió. D’aquesta manera, demanar l’acreditació de la competència en català, com es demana l’acreditació del coneixement del castellà, no augmenta la possibilitat de no poder cobrir totes les places.

S’ha sentit més el renou de la minoria que no accepta la diversitat lingüística i cultural, que no és solidària i empàtica amb la recuperació de la llengua i la cultura d’aquestes illes, que els arguments ben sòlids i justos que existeixen per defensar els drets de les persones que volem utilitzar aquesta llengua. És el Govern de les Illes Balears que ens ha de garantir l’exercici d’aquest dret. Aprendre una llengua no perjudica ningú, ans al contrari, ens beneficia a totes …i a tots els que la parlen, els que no la parlen i els que no la volen parlar.

Quan estam segur de les propostes que feim, segurs que promoure el català ajuda a la pervivència de la llengua i la cultura, treballa per la cohesió social, per la igualtat d’oportunitats i per la igualtat de drets amb l’altra part de la població que ja els té garantits… no dubtam tant i actuam de forma clara, coherent i raonada. La indecisió ens fa febles i fa pensar als qui ens escolten que no ho tenim clar… i d’aquesta manera els qui volen mantenir els seus privilegis i ofegar els nostres drets, canten victòria.

DEJA UNA RESPUESTA